Hace dos años entramos con el alma cansada, la duda y la esperanza escritas en nuestros rostros. Impotentes, escépticos hacia un sistema educativo que nos hacia sentir extraños. Hace dos años no me imaginaba escribir esta carta.
Vocación, dedicación, humanidad. Son palabras que me evocan esta escuela de nombre raro, que nos ha permitido por un tiempo hacer un paréntesis en nuestras vidas y en la de Eric.
Sentirse distinto y la necesidad de pertenecer a un grupo no es fácil. Más para un niño que a lo largo de este tiempo ha aprendido a esconderse detrás de una mascara que a veces se muestra pesada y difícil de llevar.
Por primera vez en muchos años Eric se ha sentido escuchado. Nos hemos sentido escuchados.
No ha sido fácil. Nunca nos resultará fácil. Hay demasiados prejuicios y poca voluntad para escuchar contra los que luchar. Pero si por alguna cosa recordaremos Pràctiques II es por su carácter, voluntad y ganas de enseñar a pesar de las dificultades.
Sé que Eric se lleva un buen recuerdo. Sé que más de uno de vosotros se convertirá en ese maestro o maestra de referencia que recordará de mayor.
Ha sido sin duda un bautizo al mundo de las Altas Capacidades. Queda mucho por hacer. Pero el camino ha empezado. No paréis. Todos somos distintos. Todos tenemos mucho que aprender y ofrecer.
Esta carta es un gracias por toda vuestra tarea diaria. Un día de mi dedicación y vocación a cambio de seis trimestres que nos hicieron creer que quizá sí había esperanza y que valía la pena seguir intentándolo.
Muchas gracias. Os echaremos de menos.
_________________________________________
Fa dos anys entrarem amb l’ànima cansada, el dubte i l’esperança escrits a la cara. Impotents, escèptics cap a un sistema educatiu que ens feia sentir estranys. Fa dos anys no m’imaginava escriure aquesta carta.
Vocació, dedicació, humanitat. Són paraules que m’evoquen aquesta escola de nom estrany, que ens ha permès per un temps fer un parèntesi en les nostres vides i en la de l’Èric.
Sentir-se diferent i la necesitat de pertànyer a un grup no és fàcil. Menys per un infant que al llarg de tot aquest temps ha après a amagar-se rere una màscara que de vegades és mostra feixuga i massa pesada.
Per primera vegada en molts anys l’Èric s’ha sentit escoltat. Ens hem sentit escoltats.
No ha estat fàcil. Mai no ens serà fàcil. Hi ha massa prejudicis i poca voluntat d’escoltar contra què lluitar. Però si per alguna cosa recordarem Pràctiques II és pel seu tarannà, voluntat i ganes d’ensenyar malgrat les dificultats.
Sé que l’Èric s’enduu un bon record. Sé que més d’un de vosaltres es convertirà en aquell mestre o mestra de referència en qui pensarà quan sigui gran.
Ha estat sens dubte un bateig d’iniciació al món de les Altes Capacitats. Queda molt per fer. Però el camí ja ha començat. No us atureu. Tots som diferents, tots tenim molt per aprendre i per donar.
Aquesta carta és un gràcies per tota la vostra tasca diària. Un dia de la meva dedicació i vocació a canvi de sis trimestres que ens han tornat a fer creure que potser sí hi havia esperança i que valia la pena seguir-ho intentant.
Moltes gràcies. Us trobarem a faltar.